ANTIGA GRÈCIA

L'Antiga Grècia o Grècia Clàssica és el període de la història de Grècia, que abasta gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. L'Antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una poderosa influència en l'imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és la base de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa Occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX a Europa i a Amèrica.
L'Antiga Grècia és un terme utilitzat per referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no només a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs

Es creu que el poble grec va immigrar al sud cap a la península balcànica en diverses onades a finals del tercer mil·lenni aC, la última de les quals seria la invasió dòrica. El període de 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la guerres de Troia encapçalades pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. El període de 1100 aC al 700 aC. és conegut com l'edat fosca atès que no n'ha sobreviscut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les histories d'Herodot, la descripció de Grècia de Pausanies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de Jerònim, contenen breus cronologies i llistes de reis que governarien durant aquest període. La història de la Grècia Antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre Magne que moriria el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia Hel·lenística que terminaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que per altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi Romà, acabaria amb l'acceptació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi.
Durant el segle VIII aC, Grècia va començar a emergir de l'edat fosca que havia succeït la civilització micènica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escriptura micènica havia estat oblidada. Els grecs, però, van adaptar l'alfabet fenici al grec i van començar a realitzar escrits des del 800 aC. Grècia va ser dividida en petites comunitats autònomes, un patró imposat per la geografia de la península on cada illa, vall i plana és separada dels seus veïns per aigua o muntanyes.
En progressar econòmicament Grècia, la seva població va començar a créixer més enllà de la seva capacitat agrícola en base a les terres de conreu disponibles. D'acord a l'historiador Mogens Herman Hansen la població grega es va incrementar de 700.000 a gairebé 10 milions del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d'expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea d'Àsia Menor va ser la primera a ser colonitzada; després seria Xipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l'est va arribar al territori de la Ucraïna actual. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sud de la península itàlica van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est de la península ibèrica. Al sud es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracusa, Nàpols, Marsella i Istanbul van tenir llurs orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizantium.
Al segle VI aC el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que no pas l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no eren unides políticament, mantenien enllaços culturals, religiosos i comercials entre elles. Els grecs, a casa seva i a les colònies s'organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.

Les característiques úniques de la divisió social de l'Antiga Grècia eren la divisió entre l'home lliure i l'esclau, els papers diferenciats de l'home i la dona, la importància de la religió, i la poca importància del naixement per a basar l'estatus social. La forma de vida dels atensos era comuna a tot el món grec, a diferència del sistema espartà.
[modifica] Estructura social
Només els homes lliures podien ser ciutadans i rebre la protecció completa de la llei a qualsevol ciutat-estat. A la majoria de les ciutats estats, a diferència de Roma, la prominència social no conferia cap dret especial. Per exemple, néixer en una família en particular no portava cap privilegi especial. De vegades, eren les unitats familiars les que controlaven les funcions religioses públiques, però, això no els donava poder de govern. A Atenes la població es dividia en quatre classes socials basades en llur riquesa; les persones podien canviar de classe social si tenien més diners. A Esparta, tots els ciutadans rebien el títol d'"igual" si acabaven llur educació. No obstant això, els reis espartans, caps militars i religiosos, provenien només de dues famílies.
Els esclaus no tenien cap poder ni estatus social. Tenien el dret de tenir una família i comprar propietats, però, no tenien cap dret polític. El 600 aC el concepte d'esclavatge va incloure el concepte de propietat; és a dir, els esclaus podien ser venuts i comprats. Al segle V aC, un terç de la població d'algunes ciutats-estat eren esclaus.
La majoria de les famílies tenien esclaus com a servents o agricultors, fins i tot les famílies pobres en tenien un o dos. Els amos no podien copejar ni matar els seus esclaus. Els amos sovint els prometien la llibertat per fer que treballessin més. A diferència de Roma, els esclaus que eren alliberats no podien ser ciutadans sinó que es mesclaven amb la població d'estrangers.
Les ciutats-estats podien tenir esclaus públics, amb més independència que no pas els esclaus particulars. A Atenes, els esclaus públics s'encarregaven de buscar monedes falses, i els esclaus dels temples eren els servent de les deïtats.